La immersió lingüística va ser una lluita de classe

La immersió lingüística va ser una lluita de classe



"No va ser immersió idiomàtica. Va ser una lluita contra diverses explotacions, per construir una comunitat en la que la llegua no pogués servir per separar ni excloure."

Aprenentatge bancari

Sembla una moda que poc a poc s'ha convertit en una epidèmia cada vegada més greu. El que fa uns anys eren pares i mares responsables i moderns, portant als seus fills a tota mena d'activitats extraescolars, ara s'ha convertit en un vertader tópic ordinari a l'ordre del dia. Son moltes les families que opten per emplenar de dalt a baix l'horari dels xiquets i xiquetes; consideren que per triomfar en aquesta societat (competitiva i exigent com és la nostra) des de ben xicotets, els més menuts han de fer anglès, música, esport, art, dansa i si de pas queda una estona lliure, que agafe altre instrument. Però, i quan son lliures? No negaré ni teoritzaré els beneficis d'aquestes pràctiques, ni tampoc faré una anàlisi detallada sobre les conseqüències negatives i l'estrés que provoca en els xiquets i xiquetes, aquests horaris interminables. No obstant, partiré de la meua pròpia experiència per dir que les coses que amb tendresa, enyorança i nostàlgia recorde son aquells vespres amb el meu avi al bancal plé de pols i llapasses; aquells matins amb els amics recorrent tot el poble amb la bicicleta; aquelles nits d'estiu sopant a la platja amb els meus pares. Bacs, ferides, errors, sorpreses, històries, refranys, dites... tot el que he après i tot el que sóc no té cabuda a cap acadèmia, escola o centre instructiu: deixeu als xiquets i xiquetes tranquils. L'aprenentatge no té ritme, ni rúbriques evaluatives ni titolacions oficials.

Una cosa semblant ha succeït amb l'aprenentatge de les llengües. Basant-me de nou, en el meu raonament més empirista i fent-ne ús del meu cas personal, he après que allò de les segones i terceres llengües va estretament relacionat amb la necessitat i la significació personal de cadascú. És a dir, fins que una situació real i connectada amb la voluntat de l'aprenent no esdevinga, l'aprenentatge serà en buit, purament motivat extrínsecament per altres factors i completament deslligat de la pròpia persona, pel que farà, una adquisició incompleta, deficient i amb grans greujes. Jo personalment puc dir que l'anglès ha sigut un enemic durant tota la meua vida; recorde tot el que he patit per tal d'aprovar exàmens, traure títols i demés, però, fins que no vaig tenir que desenvolupar-me a l'estranger per solventar conflictes reals, la llengua va estar exclosa a un calaix purament cognitiu i amb molt poc significat. Per tot açò, i en poques paraules, hem de respectar la voluntat de cada xiqueta i xiquet i adaptar, els seus aprenentatges, a les seues necessitats reals per tal de proporcionar-li instruments eficients per viure d'una manera plena.

Ni anar a solfeig ni les classes de francés m'han servit de res, mare i pare.

Models educatius i segones llengües!

Models educatius i segones llengües

Contacte de llengües!

1. Contacte de llengües

Jovent en moviment!

Com cada 25 d'abril, els carrers de València s'acoloreixen de roig i groc per tenyir, amb quatribarrades i senyeres la ciutat. Ahir, com venint fent des que vam nàixer, baixem al carrer per celebrar la Diada del País Valencià; un dia on recordem la derrota front l'exèrcit de Felip V aquell 1707 durant la famosa Batalla d'Almansa. Fou la pèrdua completa dels furs valencians i la imposició de Castella en tots els àmbits: vam perdre d'allò més estimat, llengua, cultura i dignitat. No obstant això, 308 anys després continuem amb la mateixa energia, amb la mateixa força i continuem la lluita contra un govern botifler, que encara avui, no respecta les senyes d'identitat valencianes; un govern que maltracta la seua llengua, que oblida la seua història i que malve la seua dignitat. Per això el poble que canta mai no mor; per això estem ben vius!

La setmana passada vam acudir a les trobades d'escoles en valencià, que es van celebrar en Xaló, en la Marina. Vam respirar un aire festiu i combatiu alhora, exigint l'escola que volem i construïnt el futur que ens mereixem. Vejeu quina festa!

Després, aquesta setmana i junt al BEA, hem creat unes xicotetes jornades per portar a Magisteri coses diferents, fins i tot, hem tingut a Andreu Valor i Borja Penalba cantant a la Facultat, com no, amb la veu de la nostra companya de batalles, Berta Iñíguez!

I per últim, ahir vam acudir a la festa pel canvi i per posar punt i final a una setmana de lluita, una gran festa amb concertàs!

Diuen que som pocs, però tenim moltes ganes de fer soroll, i la nostra manera de fer-ho és baixant al carrer a participar, com deia Estellés "no et limites a contemplar aquestes hores que ara vénen, baixa al carrer i participa, no podran res davant d'un poble alegre, unit i combatiu!"

Barbaritat Valenciana

El PP aprova en solitari la polèmica llei de senyes d'identitat que reconeix la singularitat del valencià





S'acosten eleccions, i de nou, la dreta més podrida del País Valencià, o com tant els agrada dir a ells, la Comunitat Valenciana, trau els tancs al carrer. Reviu la flama del electoralisme barat i brut del Partit Popular, utilitzant, com no, polítiques lingüístiques i un avorrit i repetitiu discurs contra tot allò relacionat amb el català com un conflicte social i de greuje afamador. Ara, per més inri, agrupacions com Lo Rat Penat i el seu catastròfic diccionari de la llengua amb joies com l'acceptació del "mos" (en contra de 'ens') i tota aquesta colla de blavers que tant coneixem, passaran a formar part de responsabilitats educatives, aplicant-ne, és clar, les característiques ortogràfiques i gramaticals que els defineix.



Una vegada més, mostra de com la llengua s'utilitza com vehicle per fomentar la ruptura, el debat i la incompatibilitat social d'uns valencians que, avorrits d'aquesta Batalla interminable, avoquen pel passotisme i la indiferència davant notícies com aquestes.


Per què no canvien el discurs de "Mai mos fareu catalans" per, "Sempre serem valencians"; per què no plantejar eixe esperit nacionalista i d'exaltació patriòtica de mode positiu i esborrar l'odi i la fòbia cap als catalans i el foment de discussions (encara avui) tant absurdes com les esmentades?


"Lo de Sanchis Guarner y lo de Fuster fueron petardos hombre... no hablemos de bombas". Aquestes, i altres joies més, les compartisc amb vosaltres amb un xicotet documental sobre allò que amb la notícia reviu; La Batalla de València.

Monopoli informatiu al País Valencià

Entrevista realitzada pels companys d'Allioli a David Fernàndez, sobre el futur dels mitjans de comunicació al País Valencià. Interessants declaracions...

Els mitjans de comunicació valencians: l'altra Batalla.

Els primers símptomes de vida del sistema comunicatiu valencià esdevenen pels anys seixanta i setanta del segle XX. Per entendre aquest complicat naixement, cal assumir unes característiques socials, polítiques i econòmiques pròpies d’un país amb encara una forta ressaca dictatorial. Ens trobem en un país que no coneix vida democràtica i que viu sota un jou franquista, per tant, és lògic trobar una inexistent opinió pública, un subdesenvolupament i retard en quant a pluralitat de mitjans de comunicació i una certa intolerància i prohibició de publicacions, programes o emissions de sensació liberalitzadora.

Al País Valencià aquesta situació és encara més complexa, si és que entenem que aquestes publicacions haurien de ésser en valencià. La llengua es troba desapareguda en tot mitjan de caràcter informatiu i públic i llau reservada pels àmbits privats. Aquest fenomen, que no és nou per a la societat valenciana, deixa com a resultat una completa centralització castellanitzant dels mitjans informatius i de comunicació. Hi coexisteixen alhora, dues problemàtiques que afecten directament a la nostra llengua: la primera, una censura del valencià i imposició de l’espanyol com a llengua única pel govern franquista i per altra banda, una opinió pública valenciana en ruptura per l’afinament o la contrarietat envers el català (i les seues absurdes connotacions polítiques i culturals d’agermanament amb Catalunya).

És per tant, el País Valencià, un escenari complex pel desenvolupament de mitjans comunicatius públics i de qualitat. Han estat moltes les complicacions per portar avant una ràdio, una televisió i una premsa plural, crítica i en valencià. Els mitjans de comunicació, presenta un instrument útil (des del seu naixement) com objecte de manipulació i control d’opinió social lligada a les xarxes del poder ideològic i el seu paper més propagandístic.

Aprofitant-ne l’ocasió, m’agradaria compartir diversos plantejaments que em preocupen: Encara avui podem sentir algun que altre xiulet de protesta dels treballadors de RTVV, o algunes pintades a favor del tancament de TV3 i d’altres en contra, gent que no vol Canal 9 i gent que a partir de la seua desaparició ha exaltat el seu amor cap a ella... com no, a València, tenim de tot i per a tot, i els mitjans de comunicació no anaven a ser menys. La història inestable de enfrontaments polítics i ruptures socials entorn al que deuria d’ésser els nostres sistemes de comunicació han embrutat de dalt a baix la dignitat, la qualitat i la fiabilitat de tots els mitjans. La Batalla de València, que no la d’Almansa com confonen alguns, encara continua viva avui, i de segur que ho farà demà.

Les característiques dels mitjans de comunicació valencians han sigut objecte de disputes polítiques d’alts càrrecs (amb censures, imposicions, prohibicions, etc.) però encara avui continua sent un interrogant obert: quina és la televisió que volem? Si peguem una ullada pel carrer, a priori, podríem dir que Canal 9... però, què ocorre amb RTVV? Jo recorde els anys d’inauguracions d’obres faraòniques, de circuits de formula u, d’obres de Calatrava, d’índexs d’atur baixos i tot el ramat de periodistes orgullosos, exaltats i fascinats amb el govern de Zaplana, Camps, Rita i tota aquesta gent que tots ben bé coneixem. Recorde com Canal 9 actuava com a sicari de la mentida i el poder, i assassinava tota veritat i opinió crítica del poble valencià; molts érem els qui vam condemnar i deixar per morta aquesta mentida, perè encara més n’eren els qui passaven hores davant la caixa tonta atenent a les declaracions de Iolanda Marmol... i ara resulta que la xica ha publicat un article que s’anomena “Mis mentiras en Canal 9” on despulla sense cap mirament tota la trama de manipulació i desinformació que portaven avant durant molts anys.

Què ens passa valencians? On està la dignitat? No aniré a cap manifestació per recuperar Canal 9, ni ompliré la meua boca de paraules meravelloses cap a l’Alqueria Blanca i diré això de “almenys està en valencià”. Ja no ens alimenten molles, no volem conformar-nos amb uns mitjans de comunicació en valencià, volem una RTVV en valencià, plural, de qualitat, deslligada del poder i d’inversors privats, sincera, crítica: volem informació, estem farts de propagandes electorals. Em resulta una greu falta de respecte cap als nostres avantpassats que tant van lliutar per donar-li al poble valencià un mitjà de comunicació, mostrar este conformisme i passotisme front les circumstàncies.

Programes d'educació bilingüe al País Valencià

Si ens fixem en l’article 19.2 de la Llei d’Ús del Valencià, pel que fa a l’ensenyament diu: “Al final dels cicles educatius, i qualsevol que haja sigut la llengua habitual en iniciar els estudis, els alumnes han d’estar capacitats per a utilitzar, oralment i per escrit, el valencià amb igualtat amb el castellà”. A partir d’ací, l’Administració valenciana decideix combinar dos models d’ensenyament del valencià: el d’incorporació progressiva (utilitzem castellà i valencià com a llengua vehicular en l’ensenyament) i el d’ensenyament en valencià (valencià com a llengua vehicular en l’ensenyament) arreu de tot el territori de predomini lingüístic valencià. En ambdós programes PIP i PEV la llengua base d’aprenentatge (d’escolarització inicial i d’iniciació a la lectura i l’escriptura) és el valencià. En poques paraules:

PEV à En centres d’Infantil i Primària va dirigit a xiquetes i xiquets valencianoparlants. Valencià com a llengua principal d’instrucció. Es prestigia la llengua pròpia de l'alumnat, s’augmenta la competència lingüística i també s’assoleix un bon domini del castellà . El castellà s’incorpora des del primer moment amb un enfocament comunicatiu que potencia el seu aprenentatge . Posteriorment s’incorpora la tercera llengua, un idioma estranger, seguint el mateix enfocament didàctic. En els centres d’Educació Secundària el programa s’adreça tant a l’alumnat valencianoparlant com castellanoparlant.

PILà Dissenyat per a xiquets i xiquetes majoritàriament castellanoparlants, les famílies dels quals opten voluntàriament per una escola en valencià, perquè així s’integren lingüísticament des de l’inici de l’escolaritat.

Ara bé, per altra banda en els centres ubicats en les poblacions de predomini lingüístic valencià que no apliquen el PEV o el PIL, s'adopta el PIP (Programa d’Incorporació Progressiva), en el qual la llengua base d'aprenentatge és el castellà. El Disseny Particular del PIP inclou, com a mínim, l'Àrea de Coneixement del Medi Natural, Social i Cultural, impartit en valencià a partir del tercer curs de l'Educació Primària.

Per últim el PEBE (Programa d’Educació Bilingüe Enriquit) contempla la incorporació primerenca d’una llengua estrangera, com a llengua vehicular, des del primer cicle de l’Educació Primària. Es parteix de la convicció que l’augment de competència lingüística dels escolars valencians és el resultat d’un tractament integrat dels dos idiomes oficials i de la introducció d’una llengua estrangera.

Per tant, en els programes PEV, PIL i PIP establits en el sistema educatiu valencià es permet l’inici de la configuració d’un sistema educatiu plurilingüe singular del País Valencià.

Ací adjunte, a mode de resum, una imatge que mostra la relació entre els programes d'educació blingüe atenent a diferentes etapes educatives: 

Font informació i imatge

El poble que canta mai no mor

Versos d’Estellés recitats per Pau Alabajos amb acompanyaments d’acords de Borja Penalba i la incansable veu de Feliu Ventura. Melodies dolces i acústiques d’Andreu Valor i sons elèctrics dels Obrint Pas. Crits d’esperança i lluita de Xavi Sarrià i una poderosa dolçaina de fons de Miquel Gironès. Josep Nadal i els de Pego, amb La Gossa Sorda i un Senyor pirotècnic com emblema. Fills de Raimon i el seu crit Al vent, germans d’Ovidi Perquè vull i cosins germans de Llach i la maleïda Estaca.

Son molts el valents i valentes que han seguit fidels a la seua llengua per donar-li forma de versos a les melodies i acords de la nostra cultura. De Nord a Sud, des de l’Horta fins a la Marina Baixa amb els Sant Gatxo (La Vila Joiosa) i encara allargant més el Sud amb els Mugroman.

Una vida dalt de l’escenari lluitant contra tot pronòstic i defenent, al so de melodies fresques i combatives, el nostre tresor: la nostra llengua.

No eixiran per televisió, ni seran rics mai. Però aconsegueixen despertar una flama que recorre tots els pobles del País Valencià; la famosa Flama dels Obrint Pas i el seu convit de “baixa al carrer i participa, no podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu”. Com diu Pau, nosaltres serem els utòpics, idealistes, ingenus, però per què no escoltar música en la nostra llengua?

He après a diferenciar varietats dialectals amb els mallorquins d'Antònia Font, amb els apitxats d'Aspencat fins arribar a casa meua amb Sant Gatxo i la famosa sonarització de les terminacions sordes.

Amb açò pretenc, humilment, fer una petita aportació cap a la desaparició de prejudicis i conflictes que giren al voltant de la música en valencià. Com a mestres, hem de fugir de la boira que envolta malauradament la nostra música, utilitzada moltes vegades, com vehicle o instrument cap a qüestions merament polítiques i ideològiques.

És molt preocupant veure la cara de sorpresa quan a algú li dius que escoltes música en valencià, de fet, el 90% de les vegades afegeixen algun comentari tipus "ah, de catalanistes" "musiqueta d'independència eh?!". De vegades ni intente justificar-me, pense que no cal; allà cadascú amb la seua ignorància, però disculpeu que diga el que pense: em sembla molt més extrany que s'escolte música en un altre idioma que no és el teu propi (com anglès, francés fins i tot italià).

Dignificar la nostra llengua i defendre la nostra cultura comença per fer-ne ús en tots els àmbits de la nostra vida. Suprimir els complexos i sentiments d'inferioritat, fugir de concepcions errònies i conflictes absurds; mantenir viva la flama de la llengua. Un camí per fer-ho; escoltant música en la nostra llengua. Per què no?

Normes de Castelló

Ací us deixe una auca realitzada amb motiu del 75é aniversari de les Normes de Castelló (1932-2007). Una manera diferent d'aprendre història ràpidament i de forma amena.

Què ens passa, valencians!?

València és una terra meravellosa. No em referisc a les terres, edificis i obres faraòniques que l'envolten, em referisc a la seua gent. València és un batut exòtic, que barreja des de valencianistes extrems, a simpatitzants independentistes, passant per una llarga varietat de complexos, autoodis i demés boira que gira al voltant dels termes valencià-català, País Valencià-Comunitat Valenciana i qualssevol altra mostra més de certa relació amb els germans del nord. Ací compartisc un vídeo curiós que tracta d'analitzar el que estem parlant, "què ens passa valencians?".

"Valencians, derivat del terme -castellà-"

Fullejant per Facebook, com qualssevol altre dia més en la vida d’un jove cibernauta, s’hi poden veure coses molt curioses. Curioses, gracioses i d’altres, insultants. El motiu d’aquest escrit és per referir-me a aquestes últimes: a aquells posts que lliges i inevitablement provoquen cert grau d’indignació i fins i tot un lleuger sentiment de molèstia. Hui, ha tocat veure aquesta imatge que us presente. Una imatge on hi apareix un xic jove de pell fosca, tal vegada sudamericà, on s’hi afegeix una frase que diu: “Igualtat lingüística és... Que em parles en valencià sense fixar-te en la meva aparença”. De primeres, m’ha agradat, de fet, he estat a punt de “compartir-la” (que dins de l’argot Facebook, és sinònim  de suport i alabança a un post aliè però que comparteixes). Quan he vist qui patrocinava la imatge, he canviat completament d’opinió. M’ha sorprés, i com he dit línies mes amunt, fins i tot m’ha ofès. Per esclarir, és la propia Universitat de València qui, mitjançant el Vicedirectorat d’Estudis de Grau i Política Lingüística promociona aquesta imatge.

Resulta que no sóc de València, i en sabia ben poc dels valencians quan hi vaig venir per estudiar. Sóc de La Vila Joiosa, un gran poble o xicoteta ciutat (segons qui ho diga) de la Marina Baixa, que a priori, és coneguda per la estreta relació tant física com lingüística amb els pobles del sud del País Valencià. Però resulta, paradigmàticament, que La Vila compleix, igual que ho feia segles enrere, una funció de fortalesa i defensa; no cap als moriscos que amenaçaven la costa, sinó cap a l’avanç imparable i poc dissimulat de la llengua espanyola com vehicle de comunicació. Pocs quilòmetres més cap al sud, on es troba Campello (i ara que no ens escolten) ha s’hi pot comprovar aquest singular fenòmen: són quatre gats contats els qui parlen valencià, i així, sistemàticament continuant per San Joan (Juan per a ells) San Vicent (Vicente) i així continuant cap a Alacant, Elx i demés territoris murcians-andalusos que políticament s’hi inclouen en les fronteres del País.  

Amb tot açò, i reprenent el tema, resulta que innocentment vaig arribar a València, farà cosa de tres anys, amb l’esperit d’almenys poder parlar valencià sense que ningú em mirés amb cara de boig. Com ja sabeu, no cal dir que estava completament confós i equivocat. Pocs eren els bojos de capital que s’atrevien a soltar alguna paraula solta (no sense deixar eixe característic i estrany per a nosaltres accent apitxat) en valencià. Després en trobaves d’aquells que vivien en pobles perifèrics i bé, alguna que altra arriaven (poques) i ja per últim, els pobles de la comarca que sí el parlaven però no ho feien una vegada tocaven terra en territori capital.

Poc a poc em vaig anar acostumant, de fet, de manera irònica i còmica repetia una i altra vegada allò de “he tingut que venir a València per aprendre a parlar en castellà”. Que no m’importa, ni sóc catalanista ni un del GAV, solament sóc un xic que parla, pensa, escriu i sent en valencià, i, creia sincerament, que estudiaria en valencià. També amb açò estava equivocat...

Parlen de “és necessari cursar el 50% d’assignatures en espanyol per poder donar classe en el territori...” i no sé com continua, el fet és que NO podem estudiar completament en valencià. Ens atenen en castellà a secretaria, a consergeria, correus, mestres, cafeteria... Jo pense, sincerament, que per propia estima, sentiment i identificació amb la nostra terra i el nostre passat, al menys, podríem fer el xicotet esforç de cuidar la llengua. I una manera de fer-ho, seria deixant-nos estudiar amb aquesta.

Així que Universitat de València, faça el favor de no ser hipòcrita, no cal que poses un sudamericà en la imatge, jo, un xic d’Alacant també exigisc igualtat lingüística.

Què suposa el 3+2?

Nou atac terrorista cap a l'educació pública, aquesta vegada, sota el nom del ja conegut "3+2"

A la Universitat de València han reclamat una derogació del Reial Decret impulsat, tot sol, pel Partit Popular.

Tinc, per a tu, un present -i tot i que voldria- No et puc donar un altre temps

Benvinguda

Encetem nou quadrimestre, i amb ell, noves assignatures. Aquest blog, precisament, serà el lloc on tindran cabuda totes les inquietuds, interessos i treballs al voltant de l'assignatura de Desenvolupament d'habilitats comunicatives en contextos multilingües. Una assignatura que, a priori, sembla fonamental treballar per ser mestre, i especialment, si s´és del País Valencià, on la convivència de dues llengües com l'espanyol  i el català, requereix d'un anàlisi  sociolingüístic i un debat i reflexió crítica per esclarir conceptes i conflictes, que a dia de hui encara queden oberts.