El poble que canta mai no mor

Versos d’Estellés recitats per Pau Alabajos amb acompanyaments d’acords de Borja Penalba i la incansable veu de Feliu Ventura. Melodies dolces i acústiques d’Andreu Valor i sons elèctrics dels Obrint Pas. Crits d’esperança i lluita de Xavi Sarrià i una poderosa dolçaina de fons de Miquel Gironès. Josep Nadal i els de Pego, amb La Gossa Sorda i un Senyor pirotècnic com emblema. Fills de Raimon i el seu crit Al vent, germans d’Ovidi Perquè vull i cosins germans de Llach i la maleïda Estaca.

Son molts el valents i valentes que han seguit fidels a la seua llengua per donar-li forma de versos a les melodies i acords de la nostra cultura. De Nord a Sud, des de l’Horta fins a la Marina Baixa amb els Sant Gatxo (La Vila Joiosa) i encara allargant més el Sud amb els Mugroman.

Una vida dalt de l’escenari lluitant contra tot pronòstic i defenent, al so de melodies fresques i combatives, el nostre tresor: la nostra llengua.

No eixiran per televisió, ni seran rics mai. Però aconsegueixen despertar una flama que recorre tots els pobles del País Valencià; la famosa Flama dels Obrint Pas i el seu convit de “baixa al carrer i participa, no podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu”. Com diu Pau, nosaltres serem els utòpics, idealistes, ingenus, però per què no escoltar música en la nostra llengua?

He après a diferenciar varietats dialectals amb els mallorquins d'Antònia Font, amb els apitxats d'Aspencat fins arribar a casa meua amb Sant Gatxo i la famosa sonarització de les terminacions sordes.

Amb açò pretenc, humilment, fer una petita aportació cap a la desaparició de prejudicis i conflictes que giren al voltant de la música en valencià. Com a mestres, hem de fugir de la boira que envolta malauradament la nostra música, utilitzada moltes vegades, com vehicle o instrument cap a qüestions merament polítiques i ideològiques.

És molt preocupant veure la cara de sorpresa quan a algú li dius que escoltes música en valencià, de fet, el 90% de les vegades afegeixen algun comentari tipus "ah, de catalanistes" "musiqueta d'independència eh?!". De vegades ni intente justificar-me, pense que no cal; allà cadascú amb la seua ignorància, però disculpeu que diga el que pense: em sembla molt més extrany que s'escolte música en un altre idioma que no és el teu propi (com anglès, francés fins i tot italià).

Dignificar la nostra llengua i defendre la nostra cultura comença per fer-ne ús en tots els àmbits de la nostra vida. Suprimir els complexos i sentiments d'inferioritat, fugir de concepcions errònies i conflictes absurds; mantenir viva la flama de la llengua. Un camí per fer-ho; escoltant música en la nostra llengua. Per què no?

Normes de Castelló

Ací us deixe una auca realitzada amb motiu del 75é aniversari de les Normes de Castelló (1932-2007). Una manera diferent d'aprendre història ràpidament i de forma amena.

Què ens passa, valencians!?

València és una terra meravellosa. No em referisc a les terres, edificis i obres faraòniques que l'envolten, em referisc a la seua gent. València és un batut exòtic, que barreja des de valencianistes extrems, a simpatitzants independentistes, passant per una llarga varietat de complexos, autoodis i demés boira que gira al voltant dels termes valencià-català, País Valencià-Comunitat Valenciana i qualssevol altra mostra més de certa relació amb els germans del nord. Ací compartisc un vídeo curiós que tracta d'analitzar el que estem parlant, "què ens passa valencians?".

"Valencians, derivat del terme -castellà-"

Fullejant per Facebook, com qualssevol altre dia més en la vida d’un jove cibernauta, s’hi poden veure coses molt curioses. Curioses, gracioses i d’altres, insultants. El motiu d’aquest escrit és per referir-me a aquestes últimes: a aquells posts que lliges i inevitablement provoquen cert grau d’indignació i fins i tot un lleuger sentiment de molèstia. Hui, ha tocat veure aquesta imatge que us presente. Una imatge on hi apareix un xic jove de pell fosca, tal vegada sudamericà, on s’hi afegeix una frase que diu: “Igualtat lingüística és... Que em parles en valencià sense fixar-te en la meva aparença”. De primeres, m’ha agradat, de fet, he estat a punt de “compartir-la” (que dins de l’argot Facebook, és sinònim  de suport i alabança a un post aliè però que comparteixes). Quan he vist qui patrocinava la imatge, he canviat completament d’opinió. M’ha sorprés, i com he dit línies mes amunt, fins i tot m’ha ofès. Per esclarir, és la propia Universitat de València qui, mitjançant el Vicedirectorat d’Estudis de Grau i Política Lingüística promociona aquesta imatge.

Resulta que no sóc de València, i en sabia ben poc dels valencians quan hi vaig venir per estudiar. Sóc de La Vila Joiosa, un gran poble o xicoteta ciutat (segons qui ho diga) de la Marina Baixa, que a priori, és coneguda per la estreta relació tant física com lingüística amb els pobles del sud del País Valencià. Però resulta, paradigmàticament, que La Vila compleix, igual que ho feia segles enrere, una funció de fortalesa i defensa; no cap als moriscos que amenaçaven la costa, sinó cap a l’avanç imparable i poc dissimulat de la llengua espanyola com vehicle de comunicació. Pocs quilòmetres més cap al sud, on es troba Campello (i ara que no ens escolten) ha s’hi pot comprovar aquest singular fenòmen: són quatre gats contats els qui parlen valencià, i així, sistemàticament continuant per San Joan (Juan per a ells) San Vicent (Vicente) i així continuant cap a Alacant, Elx i demés territoris murcians-andalusos que políticament s’hi inclouen en les fronteres del País.  

Amb tot açò, i reprenent el tema, resulta que innocentment vaig arribar a València, farà cosa de tres anys, amb l’esperit d’almenys poder parlar valencià sense que ningú em mirés amb cara de boig. Com ja sabeu, no cal dir que estava completament confós i equivocat. Pocs eren els bojos de capital que s’atrevien a soltar alguna paraula solta (no sense deixar eixe característic i estrany per a nosaltres accent apitxat) en valencià. Després en trobaves d’aquells que vivien en pobles perifèrics i bé, alguna que altra arriaven (poques) i ja per últim, els pobles de la comarca que sí el parlaven però no ho feien una vegada tocaven terra en territori capital.

Poc a poc em vaig anar acostumant, de fet, de manera irònica i còmica repetia una i altra vegada allò de “he tingut que venir a València per aprendre a parlar en castellà”. Que no m’importa, ni sóc catalanista ni un del GAV, solament sóc un xic que parla, pensa, escriu i sent en valencià, i, creia sincerament, que estudiaria en valencià. També amb açò estava equivocat...

Parlen de “és necessari cursar el 50% d’assignatures en espanyol per poder donar classe en el territori...” i no sé com continua, el fet és que NO podem estudiar completament en valencià. Ens atenen en castellà a secretaria, a consergeria, correus, mestres, cafeteria... Jo pense, sincerament, que per propia estima, sentiment i identificació amb la nostra terra i el nostre passat, al menys, podríem fer el xicotet esforç de cuidar la llengua. I una manera de fer-ho, seria deixant-nos estudiar amb aquesta.

Així que Universitat de València, faça el favor de no ser hipòcrita, no cal que poses un sudamericà en la imatge, jo, un xic d’Alacant també exigisc igualtat lingüística.

Què suposa el 3+2?

Nou atac terrorista cap a l'educació pública, aquesta vegada, sota el nom del ja conegut "3+2"

A la Universitat de València han reclamat una derogació del Reial Decret impulsat, tot sol, pel Partit Popular.

Tinc, per a tu, un present -i tot i que voldria- No et puc donar un altre temps

Benvinguda

Encetem nou quadrimestre, i amb ell, noves assignatures. Aquest blog, precisament, serà el lloc on tindran cabuda totes les inquietuds, interessos i treballs al voltant de l'assignatura de Desenvolupament d'habilitats comunicatives en contextos multilingües. Una assignatura que, a priori, sembla fonamental treballar per ser mestre, i especialment, si s´és del País Valencià, on la convivència de dues llengües com l'espanyol  i el català, requereix d'un anàlisi  sociolingüístic i un debat i reflexió crítica per esclarir conceptes i conflictes, que a dia de hui encara queden oberts.