miércoles, 25 de marzo de 2015

Barbaritat Valenciana

El PP aprova en solitari la polèmica llei de senyes d'identitat que reconeix la singularitat del valencià





S'acosten eleccions, i de nou, la dreta més podrida del País Valencià, o com tant els agrada dir a ells, la Comunitat Valenciana, trau els tancs al carrer. Reviu la flama del electoralisme barat i brut del Partit Popular, utilitzant, com no, polítiques lingüístiques i un avorrit i repetitiu discurs contra tot allò relacionat amb el català com un conflicte social i de greuje afamador. Ara, per més inri, agrupacions com Lo Rat Penat i el seu catastròfic diccionari de la llengua amb joies com l'acceptació del "mos" (en contra de 'ens') i tota aquesta colla de blavers que tant coneixem, passaran a formar part de responsabilitats educatives, aplicant-ne, és clar, les característiques ortogràfiques i gramaticals que els defineix.



Una vegada més, mostra de com la llengua s'utilitza com vehicle per fomentar la ruptura, el debat i la incompatibilitat social d'uns valencians que, avorrits d'aquesta Batalla interminable, avoquen pel passotisme i la indiferència davant notícies com aquestes.


Per què no canvien el discurs de "Mai mos fareu catalans" per, "Sempre serem valencians"; per què no plantejar eixe esperit nacionalista i d'exaltació patriòtica de mode positiu i esborrar l'odi i la fòbia cap als catalans i el foment de discussions (encara avui) tant absurdes com les esmentades?


"Lo de Sanchis Guarner y lo de Fuster fueron petardos hombre... no hablemos de bombas". Aquestes, i altres joies més, les compartisc amb vosaltres amb un xicotet documental sobre allò que amb la notícia reviu; La Batalla de València.




Monopoli informatiu al País Valencià







Entrevista realitzada pels companys d'Allioli a David Fernàndez, sobre el futur dels mitjans de comunicació al País Valencià. Interessants declaracions...

Els mitjans de comunicació valencians: l'altra Batalla.

Els primers símptomes de vida del sistema comunicatiu valencià esdevenen pels anys seixanta i setanta del segle XX. Per entendre aquest complicat naixement, cal assumir unes característiques socials, polítiques i econòmiques pròpies d’un país amb encara una forta ressaca dictatorial. Ens trobem en un país que no coneix vida democràtica i que viu sota un jou franquista, per tant, és lògic trobar una inexistent opinió pública, un subdesenvolupament i retard en quant a pluralitat de mitjans de comunicació i una certa intolerància i prohibició de publicacions, programes o emissions de sensació liberalitzadora.

Al País Valencià aquesta situació és encara més complexa, si és que entenem que aquestes publicacions haurien de ésser en valencià. La llengua es troba desapareguda en tot mitjan de caràcter informatiu i públic i llau reservada pels àmbits privats. Aquest fenomen, que no és nou per a la societat valenciana, deixa com a resultat una completa centralització castellanitzant dels mitjans informatius i de comunicació. Hi coexisteixen alhora, dues problemàtiques que afecten directament a la nostra llengua: la primera, una censura del valencià i imposició de l’espanyol com a llengua única pel govern franquista i per altra banda, una opinió pública valenciana en ruptura per l’afinament o la contrarietat envers el català (i les seues absurdes connotacions polítiques i culturals d’agermanament amb Catalunya).

És per tant, el País Valencià, un escenari complex pel desenvolupament de mitjans comunicatius públics i de qualitat. Han estat moltes les complicacions per portar avant una ràdio, una televisió i una premsa plural, crítica i en valencià. Els mitjans de comunicació, presenta un instrument útil (des del seu naixement) com objecte de manipulació i control d’opinió social lligada a les xarxes del poder ideològic i el seu paper més propagandístic.

Aprofitant-ne l’ocasió, m’agradaria compartir diversos plantejaments que em preocupen: Encara avui podem sentir algun que altre xiulet de protesta dels treballadors de RTVV, o algunes pintades a favor del tancament de TV3 i d’altres en contra, gent que no vol Canal 9 i gent que a partir de la seua desaparició ha exaltat el seu amor cap a ella... com no, a València, tenim de tot i per a tot, i els mitjans de comunicació no anaven a ser menys. La història inestable de enfrontaments polítics i ruptures socials entorn al que deuria d’ésser els nostres sistemes de comunicació han embrutat de dalt a baix la dignitat, la qualitat i la fiabilitat de tots els mitjans. La Batalla de València, que no la d’Almansa com confonen alguns, encara continua viva avui, i de segur que ho farà demà.

Les característiques dels mitjans de comunicació valencians han sigut objecte de disputes polítiques d’alts càrrecs (amb censures, imposicions, prohibicions, etc.) però encara avui continua sent un interrogant obert: quina és la televisió que volem? Si peguem una ullada pel carrer, a priori, podríem dir que Canal 9... però, què ocorre amb RTVV? Jo recorde els anys d’inauguracions d’obres faraòniques, de circuits de formula u, d’obres de Calatrava, d’índexs d’atur baixos i tot el ramat de periodistes orgullosos, exaltats i fascinats amb el govern de Zaplana, Camps, Rita i tota aquesta gent que tots ben bé coneixem. Recorde com Canal 9 actuava com a sicari de la mentida i el poder, i assassinava tota veritat i opinió crítica del poble valencià; molts érem els qui vam condemnar i deixar per morta aquesta mentida, perè encara més n’eren els qui passaven hores davant la caixa tonta atenent a les declaracions de Iolanda Marmol... i ara resulta que la xica ha publicat un article que s’anomena “Mis mentiras en Canal 9” on despulla sense cap mirament tota la trama de manipulació i desinformació que portaven avant durant molts anys.




Què ens passa valencians? On està la dignitat? No aniré a cap manifestació per recuperar Canal 9, ni ompliré la meua boca de paraules meravelloses cap a l’Alqueria Blanca i diré això de “almenys està en valencià”. Ja no ens alimenten molles, no volem conformar-nos amb uns mitjans de comunicació en valencià, volem una RTVV en valencià, plural, de qualitat, deslligada del poder i d’inversors privats, sincera, crítica: volem informació, estem farts de propagandes electorals. Em resulta una greu falta de respecte cap als nostres avantpassats que tant van lliutar per donar-li al poble valencià un mitjà de comunicació, mostrar este conformisme i passotisme front les circumstàncies.

lunes, 23 de marzo de 2015

Programes d'educació bilingüe al País Valencià

Si ens fixem en l’article 19.2 de la Llei d’Ús del Valencià, pel que fa a l’ensenyament diu: “Al final dels cicles educatius, i qualsevol que haja sigut la llengua habitual en iniciar els estudis, els alumnes han d’estar capacitats per a utilitzar, oralment i per escrit, el valencià amb igualtat amb el castellà”. A partir d’ací, l’Administració valenciana decideix combinar dos models d’ensenyament del valencià: el d’incorporació progressiva (utilitzem castellà i valencià com a llengua vehicular en l’ensenyament) i el d’ensenyament en valencià (valencià com a llengua vehicular en l’ensenyament) arreu de tot el territori de predomini lingüístic valencià. En ambdós programes PIP i PEV la llengua base d’aprenentatge (d’escolarització inicial i d’iniciació a la lectura i l’escriptura) és el valencià. En poques paraules:


PEV à En centres d’Infantil i Primària va dirigit a xiquetes i xiquets valencianoparlants. Valencià com a llengua principal d’instrucció. Es prestigia la llengua pròpia de l'alumnat, s’augmenta la competència lingüística i també s’assoleix un bon domini del castellà . El castellà s’incorpora des del primer moment amb un enfocament comunicatiu que potencia el seu aprenentatge . Posteriorment s’incorpora la tercera llengua, un idioma estranger, seguint el mateix enfocament didàctic. En els centres d’Educació Secundària el programa s’adreça tant a l’alumnat valencianoparlant com castellanoparlant.


PILà Dissenyat per a xiquets i xiquetes majoritàriament castellanoparlants, les famílies dels quals opten voluntàriament per una escola en valencià, perquè així s’integren lingüísticament des de l’inici de l’escolaritat.


Ara bé, per altra banda en els centres ubicats en les poblacions de predomini lingüístic valencià que no apliquen el PEV o el PIL, s'adopta el PIP (Programa d’Incorporació Progressiva), en el qual la llengua base d'aprenentatge és el castellà. El Disseny Particular del PIP inclou, com a mínim, l'Àrea de Coneixement del Medi Natural, Social i Cultural, impartit en valencià a partir del tercer curs de l'Educació Primària.


Per últim el PEBE (Programa d’Educació Bilingüe Enriquit) contempla la incorporació primerenca d’una llengua estrangera, com a llengua vehicular, des del primer cicle de l’Educació Primària. Es parteix de la convicció que l’augment de competència lingüística dels escolars valencians és el resultat d’un tractament integrat dels dos idiomes oficials i de la introducció d’una llengua estrangera.



Per tant, en els programes PEV, PIL i PIP establits en el sistema educatiu valencià es permet l’inici de la configuració d’un sistema educatiu plurilingüe singular del País Valencià.

Ací adjunte, a mode de resum, una imatge que mostra la relació entre els programes d'educació blingüe atenent a diferentes etapes educatives: