Els primers símptomes de vida del sistema
comunicatiu valencià esdevenen pels anys seixanta i setanta del segle XX. Per
entendre aquest complicat naixement, cal assumir unes característiques socials,
polítiques i econòmiques pròpies d’un país amb encara una forta ressaca
dictatorial. Ens trobem en un país que no coneix vida democràtica i que viu
sota un jou franquista, per tant, és lògic trobar una inexistent opinió pública,
un subdesenvolupament i retard en quant a pluralitat de mitjans de comunicació
i una certa intolerància i prohibició de publicacions, programes o emissions de
sensació liberalitzadora.
Al País Valencià aquesta situació és encara
més complexa, si és que entenem que aquestes publicacions haurien de ésser en
valencià. La llengua es troba desapareguda en tot mitjan de caràcter informatiu
i públic i llau reservada pels àmbits privats. Aquest fenomen, que no és nou
per a la societat valenciana, deixa com a resultat una completa centralització
castellanitzant dels mitjans informatius i de comunicació. Hi coexisteixen
alhora, dues problemàtiques que afecten directament a la nostra llengua: la
primera, una censura del valencià i imposició de l’espanyol com a llengua única
pel govern franquista i per altra banda, una opinió pública valenciana en
ruptura per l’afinament o la contrarietat envers el català (i les seues
absurdes connotacions polítiques i culturals d’agermanament amb Catalunya).
És per tant, el País Valencià, un escenari
complex pel desenvolupament de mitjans comunicatius públics i de qualitat. Han
estat moltes les complicacions per portar avant una ràdio, una televisió i una
premsa plural, crítica i en valencià. Els mitjans de comunicació, presenta un
instrument útil (des del seu naixement) com objecte de manipulació i control d’opinió
social lligada a les xarxes del poder ideològic i el seu paper més
propagandístic.
Aprofitant-ne l’ocasió, m’agradaria compartir
diversos plantejaments que em preocupen: Encara avui podem sentir algun que
altre xiulet de protesta dels treballadors de RTVV, o algunes pintades a favor
del tancament de TV3 i d’altres en contra, gent que no vol Canal 9 i gent que a
partir de la seua desaparició ha exaltat el seu amor cap a ella... com no, a
València, tenim de tot i per a tot, i els mitjans de comunicació no anaven a
ser menys. La història inestable de enfrontaments polítics i ruptures socials
entorn al que deuria d’ésser els nostres sistemes de comunicació han embrutat
de dalt a baix la dignitat, la qualitat i la fiabilitat de tots els mitjans. La
Batalla de València, que no la d’Almansa com confonen alguns, encara continua
viva avui, i de segur que ho farà demà.
Les característiques dels mitjans de
comunicació valencians han sigut objecte de disputes polítiques d’alts càrrecs
(amb censures, imposicions, prohibicions, etc.) però encara avui continua sent
un interrogant obert: quina és la televisió que volem? Si peguem una ullada pel
carrer, a priori, podríem dir que Canal 9... però, què ocorre amb RTVV? Jo
recorde els anys d’inauguracions d’obres faraòniques, de circuits de formula u,
d’obres de Calatrava, d’índexs d’atur baixos i tot el ramat de periodistes
orgullosos, exaltats i fascinats amb el govern de Zaplana, Camps, Rita i tota
aquesta gent que tots ben bé coneixem. Recorde com Canal 9 actuava com a sicari
de la mentida i el poder, i assassinava tota veritat i opinió crítica del poble
valencià; molts érem els qui vam condemnar i deixar per morta aquesta mentida,
perè encara més n’eren els qui passaven hores davant la caixa tonta atenent a
les declaracions de Iolanda Marmol... i ara resulta que la xica ha publicat un
article que s’anomena “Mis mentiras en Canal 9” on despulla sense cap mirament
tota la trama de manipulació i desinformació que portaven avant durant molts
anys.
Què ens passa valencians? On està la dignitat?
No aniré a cap manifestació per recuperar Canal 9, ni ompliré la meua boca de
paraules meravelloses cap a l’Alqueria Blanca i diré això de “almenys està en
valencià”. Ja no ens alimenten molles, no volem conformar-nos amb uns mitjans
de comunicació en valencià, volem una RTVV en valencià, plural, de qualitat,
deslligada del poder i d’inversors privats, sincera, crítica: volem informació,
estem farts de propagandes electorals. Em resulta una greu falta de respecte cap als nostres avantpassats que tant van lliutar per donar-li al poble valencià un mitjà de comunicació, mostrar este conformisme i passotisme front les circumstàncies.
