Aprenentatge bancari

Sembla una moda que poc a poc s'ha convertit en una epidèmia cada vegada més greu. El que fa uns anys eren pares i mares responsables i moderns, portant als seus fills a tota mena d'activitats extraescolars, ara s'ha convertit en un vertader tópic ordinari a l'ordre del dia. Son moltes les families que opten per emplenar de dalt a baix l'horari dels xiquets i xiquetes; consideren que per triomfar en aquesta societat (competitiva i exigent com és la nostra) des de ben xicotets, els més menuts han de fer anglès, música, esport, art, dansa i si de pas queda una estona lliure, que agafe altre instrument. Però, i quan son lliures? No negaré ni teoritzaré els beneficis d'aquestes pràctiques, ni tampoc faré una anàlisi detallada sobre les conseqüències negatives i l'estrés que provoca en els xiquets i xiquetes, aquests horaris interminables. No obstant, partiré de la meua pròpia experiència per dir que les coses que amb tendresa, enyorança i nostàlgia recorde son aquells vespres amb el meu avi al bancal plé de pols i llapasses; aquells matins amb els amics recorrent tot el poble amb la bicicleta; aquelles nits d'estiu sopant a la platja amb els meus pares. Bacs, ferides, errors, sorpreses, històries, refranys, dites... tot el que he après i tot el que sóc no té cabuda a cap acadèmia, escola o centre instructiu: deixeu als xiquets i xiquetes tranquils. L'aprenentatge no té ritme, ni rúbriques evaluatives ni titolacions oficials.

Una cosa semblant ha succeït amb l'aprenentatge de les llengües. Basant-me de nou, en el meu raonament més empirista i fent-ne ús del meu cas personal, he après que allò de les segones i terceres llengües va estretament relacionat amb la necessitat i la significació personal de cadascú. És a dir, fins que una situació real i connectada amb la voluntat de l'aprenent no esdevinga, l'aprenentatge serà en buit, purament motivat extrínsecament per altres factors i completament deslligat de la pròpia persona, pel que farà, una adquisició incompleta, deficient i amb grans greujes. Jo personalment puc dir que l'anglès ha sigut un enemic durant tota la meua vida; recorde tot el que he patit per tal d'aprovar exàmens, traure títols i demés, però, fins que no vaig tenir que desenvolupar-me a l'estranger per solventar conflictes reals, la llengua va estar exclosa a un calaix purament cognitiu i amb molt poc significat. Per tot açò, i en poques paraules, hem de respectar la voluntat de cada xiqueta i xiquet i adaptar, els seus aprenentatges, a les seues necessitats reals per tal de proporcionar-li instruments eficients per viure d'una manera plena.

Ni anar a solfeig ni les classes de francés m'han servit de res, mare i pare.